Horitzons

Podria ser que la ratlla llarga de l’horitzó fos la primera en provocar un enfilall de preguntes sobre geometria. Geometria vital i d’especulació rudimentària. Qui sap si la repetició de la circumferència solar o de la llunàtica rodona blanca van convidar a ser capturades amb quatre ratlles i d’aquesta manera cobrà vida el quadrat.

Posem que l’horitzó és també el recorregut d’un dit resseguint la vora d’un bol o les mans que simultàniament fixen els límits en un tros d’argila que no para de voltar.

“La mà és la finestra de la ment” observà Immanuel Kant al segle XVIII i potser, avui, experimentar en i amb les mans la infinitat de moviments o d’informacions tàctils sigui una de les dreceres al pensament entotsolat. Podem deixar de banda el dilema entre bellesa i utilitat, perquè en les obres de Marc Iturri, la immensitat d’unes formes que semblen generades des de l’abraçada més que no pas des de l’extensió de la mà, sempre hi ha una petita esquerda, acompanyada d’una  escala igualment petita o d’una minúscula cadira. Com les antigues espitlleres de les construccions fortificades que permeten veure-hi des de gruixos aparentment opacs, també és possible dubtar de tots els horitzons. Com han fet i fan aquells que, interpel·lats per la ratlla llunyana i persistent, creuen mars o planúries moguts per la mateixa pregunta primera: com és d’infranquejable la costura que uneix el cel i la terra?

En plena era digital, les arts ceràmiques, primitives i sofisticades alhora, ens connecten amb l’exercici de pensar amb les mans, a la manera dels  artesans de major autoritat compromesos i exigents amb ells mateixos com també amb el món que observa les seves realitzacions.

Les obres de Marc Iturri potser us convidin a un munt de preguntes, sobre la creació ceràmica, els seus límits o els seus horitzons. I qui sap, si sobre la utilitat o la bellesa d’aquestes formes, colors i textures. Què més podem demanar?

_

Pruden Panadès
Març, 2014